L’AMOR
ÉS GRAN
El seu dolor era de dalles esmolades,
cercant contínuament la pèrdua d’un
amor que de tants records guardava,
duia l’ànima contaminada, però,
ell feia temps que no plorava.
El cor amb pedra transformat,
ja no l’escoltava, la llum del Sol,
no l’animava i en la foscor de la
de la nit restava amagat.
Un dia la foscor va abandonar,
amb llum de lluna va coneix-la
i la va abraçar, des de aquell
gloriós instant mai més es van
tornar a separar.
XAVI
06/02/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada