DESFENT ELS BARROTS
Somnio vies de tren que no van en lloc, aeroports sense destí,
vaixells que van a la deriva, somnio que no sé mai on estic,
si soc al carrer em trobo com si fos a la presó, si soc a la muntanya
o a la platja em trobo igual, tancat, sigui on sigui em sento empresonat ...
Quina amarga sensació, no voldria que ho experimentes ningú això,
com pot ser que estant a l’aire lliure em falti l’aire i l’al·lè?,
que dura és aquesta realitat,
ja ho he intentat tot,
ja no sé que fer,
dura realitat quant,
te’n has assabentat,
que el que vivim,
no és realitat,
només queda per fer,
un pas valent endavant,
tanco el ulls per a supera-ho,
força a la ment i avant ...
Sé que me’n sortiré, continuaré el camí,
caminaré amb els que caminin amb mi,
en el trajecte, alguns es separaran desprès
d’haver establert una amistat, desitjar-lis
el millor m’acomiadaré però, cadascú, ha
de continuar caminant, allà on el porti
la intuïció, els somnis i la ment, segur que,
també d’altres s'afegiran en el camí, uns
abandonant i d’altres continuant al costat,
quan s’acabí el camí, arribant al final,
sabré suposadament amb qui em quedaré,
com probablement li passarà a tothom,
en aquest final de camí,
em quedaré tan sols amb mi,
però una cosa si m’emportaré,
una cosa m’emportaré,
el record del teus ulls,
sempre seran dins meu,
per poder respirar tant
sigui dins d’una presó
o, d’un infern sulfurós,
sigui on sigui ells em
lliuraran de restar empresonat,
el seu amor m’alliberarà ...
