LA MEVA GUITARRA I JO
Des de que tu em faltes, sempre vaig amb la meva guitarra,
la porto damunt meu i amb ella contemplo les postes de Sol,
tot allò que amb tu jo feia, amb ella sola continuo sense tu tot
sol ...
Com el cant melancòlic d’una sirena treu la meva guitarra el so,
mentre jo i quatre acords, creem el principi d’una enyorada cançó,
sempre deixo que ella s’expressi i, m’explica històries de quan tu
també hi erets, ella em diu com els teus ulls em miraven i, els teus
llavis em parlaven amb aquella dolça veu.
Tant dolça la trobava, que a ells m’hi aferrava sense deixar-los de besar,
ara aquesta és la meva vida, una vida de record, que quan sona la guitarra,
torna a començar el seu melancòlic so, melancòlic, no trist, assemblant-se
més bé a cants de dofins, que alegres sempre dansen però, ara els hi costa
trobar el camí.
Des de que tu em faltes, continuem transitant per un nou destí, també bonic,
però molt diferent, d’aquí que el so de dofins de la guitarra, de vegades no retrobi
el seu camí, així anem recorrent la vida, amb les botes plenes de pols que, només
elles saben tot el que porten caminat, esperant que un dia se’ns obri una porta, una
on hi siguis tu per descansar, les botes, la meva guitarra i jo ...
XAVI 29/6/2018
Des de que tu em faltes, sempre vaig amb la meva guitarra,
la porto damunt meu i amb ella contemplo les postes de Sol,
tot allò que amb tu jo feia, amb ella sola continuo sense tu tot
sol ...
Com el cant melancòlic d’una sirena treu la meva guitarra el so,
mentre jo i quatre acords, creem el principi d’una enyorada cançó,
sempre deixo que ella s’expressi i, m’explica històries de quan tu
també hi erets, ella em diu com els teus ulls em miraven i, els teus
llavis em parlaven amb aquella dolça veu.
Tant dolça la trobava, que a ells m’hi aferrava sense deixar-los de besar,
ara aquesta és la meva vida, una vida de record, que quan sona la guitarra,
torna a començar el seu melancòlic so, melancòlic, no trist, assemblant-se
més bé a cants de dofins, que alegres sempre dansen però, ara els hi costa
trobar el camí.
Des de que tu em faltes, continuem transitant per un nou destí, també bonic,
però molt diferent, d’aquí que el so de dofins de la guitarra, de vegades no retrobi
el seu camí, així anem recorrent la vida, amb les botes plenes de pols que, només
elles saben tot el que porten caminat, esperant que un dia se’ns obri una porta, una
on hi siguis tu per descansar, les botes, la meva guitarra i jo ...
XAVI 29/6/2018
