ELS DIES QUE VAIG PASSAR A LA
“PRESSÓ”
Un de tants en aquella “presó”
Aquell dia era calcat al demés, amb el clàssic ambient
caldejat, pot ser, una mica pel damunt del que hauria d’estar, aquella escalfor
tan habitual. Un ambient, que si més no, t’arriba a angoixar una mica més del
que ja estàs, com la gran majoria de la resta de dies, monòton i, ple
d’interrogants que no acabaves d’esbrinar. Per postra, va començar pel que vaig
poder veure un cop se’m van obrir el ulls, força núvol. Això va ser possible
gràcies a la infermera que devia haver entrat feia no res, va obrir la persiana
per a que entrés la claror però, fins ara, encara no sabia l’alegria que venia
a dur-me aquella noieta, jo tenia febre.
Hem
trobava en una de les habitacions d’un hospital de Barcelona, segurament la
gran majoria el coneixeu, però no cal anomena’l aquí, no és l’objectiu, encara
que només diré que és d’aquells hospitals mastodòntics i pel qual circular-hi
pel seu interior és com si fossis en una bresca d’abelles, si algú te la
suficient capacitat de relació, amb aquesta pista-detall, podrà endevinar de
quin parlo i comprendrà a la perfecció el qualificatiu de “presó”, sempre clar
està entre cometes. És clar, com a qualsevol “presó”, no hi ha ningú que
ingressi per pròpia voluntat; però, tots sabem que, tot i en contra de la
pròpia voluntat, hi ha molta gent que no li queda un altre remei que fer-hi
cap, acceptant l’ingrés, ja que si no ho fa, li queda exposada la vida a un
risc constant, podent fins i tot de perdre-la, aquest era el meu cas. Doncs, si
tots sabem que a ningú li agrada estar-hi ni tan sols un dia, jo vaig haver-hi
de passar vora de quatre mesos, bé, si ara estigués el meu germà Carles, hem
diria de que no pas van esser quatre de mesos, sinó tres i pico, el pico me’l
diria amb tota l’exactitud fil per randa; mon germà Carles és el tio més
calculador que he conegut mai, encara que clar, això no vol dir que no en
tingui de sentiments, a vegades, tot i que sembla ser que no ho demostra, massa
i tot en te de sentiment -per això ha tingut moment en la vida en que ha patit
molt- Però si he de ser sincer com m'he proposat de bon començament, tot i no
havent-hi arribat a ser quatre de mesos, hom, li van semblar com més endavant
podreu copsar, molt més que mesos, anys sinó a moments tota una vida. I, aquest
és el fet pel qual se’m va convertir en una presó, a més a més d’altres detalls
que si em ve de gust i recordo amb claredat, tractaré d’explicar.
Tot
aquest embolic fou per una raó que no em deixà alternativa. Feia uns mesos
enrere, a rel d’uns mals de cap persistents que al arribà al
quinzè dia ja em va semblar massa, vaig anar a veure un especialista, Dr. G, no
anomenaré tot el seu nom per que, la meva intenció en aquest redactat, al menys
en aquest, no és la de fer cap denuncia, ara de que sí de posar de manifest,
com hio jugant amb les seves víctimes alguns que es creuen bons professionals,
professionals de que..., com no sigui de la extorsió i el xantatge. Aquell
neuròleg, em va escoltar tot el que li vaig dir, ara, no ve a conta la nostra
conversa. El fet és que em va enviar a un centre mèdic de Tarragona, per
suposat privat, estic parlant de quan encara no hi havia a l’hospital Joan
XXIII d’aquesta ciutat cap aparell per fer ressonàncies magnètiques, així doncs
en aquell centre privat es feia allò que s’anomena TAC, que va resultar que no
era més que un fotimer de radiografies del cap, almenys en el meu cas, molt bé,
un cop obtinguts els resultats, vaig presentar-los a l’esmentat especialista. Aquell
“senyor”, em va dir que veia alguna cosa que no li semblava normal que, per
veureu millor seria bo tornar a fer-ho però, aquest cop injectant-hi un líquid
del que segurament molts ja haureu sentit a parlar-ne, es tracta del líquid
anomenat contrast, el qual per lo vist és com a fosforescent i permet un
visionat més clar d’allò que es pretén buscar. Així doncs, vaig tornar-hi per
repetir el procés, un cop acabat, la mateixa cantarella. Me’n vaig tornar al
“senyor” especialista, s’ho va mirar detingudament i hem va confirmar les seves
sospites anteriors, li semblava que tenia una espècia de malformació entre
l’artèria i la vena, una malformació arterio-venosa, el fet era de que s’havien
produït una seria de ramificacions que anaven de l’artèria fins la vena fent
com una mena de conglomerat o de xarxa que anava creixent. Segons ell, creia
que s’hauria de intervindré quirúrgicament. Mira per estar-ne més segurs aniràs
a Barcelona a que et facin una ressonància magnètica. Vaig estar-hi d’acord i
em va preparar els papers i vaig marxar, un cop fora de la consulta, vaig
apropa’m al mostrador on hi havia les secretàries i, els hi vaig demanar que em
fessin la factura, hem van dir que no, que elles no en feien de factures, que
si la volia li havia de dir al dr. D’acord, doncs tot decidit vaig tornar a
entrar de nou a la consulta i, li vaig dir que desitjava la factura, ell em va
respondre amb tota contundència:
-
Mira, jo no acostumo a fer-hi de factures,
escola, ara estàs a les meves mans per agilitzar els tràmits amb la seguretat
social.
-
Bé, bé, deixem-ho doncs, li vaig respondre jo,
quan estàs en una situació de clara desavantatge, lo prudent de moment és
callar, desprès i, amb tranquil·litat ho analitzes detingudament, fins que
arribes a la conclusió que vivint així, no és pensi que sortirà guanyant, si és
infeliç, ho continuarà essent d’infeliç però, si per casualitat fos feliç, tot
i sabent-me molt de greu, algun dia se’n adonarà que realment no ho ha estat
mai de feliç, tot i així m’omple de tristor quan aquest dia li arribí. Que es
pot dir d’un “home” com aquest eh?..., ho deixaré a la vostre elecció.
La infermera, hem duia l’alegria del dia, la febre, creien
que era deguda a una pneumònia i, m’havia de fer una proba. Mira va dir, t’he
de passar una agulla de l’esquena fins al pulmó per extreure’m una mostra de
líquid per analitzar-ho, bé doncs fes-ho. “Mareta meva”, quan vaig
veure aquell pam o mica més del pam d’agullot..., per sort
la noieta a més a més de simpàtica, no estava gens malament, que he de dir, soc
un home jo, hi tot enfebrat i fotut com estava, mireu, com us ho podria dir, no
son coses que em passin per alt això, encara que si us plau, abstenir-se els
que pugueu pensar més malament del que caldria, doncs la dita “pensa malament i
encertaràs”, no sempre és real, i ja podeu estar-ne de segurs que, en el cas
que em pertoca, faríeu aigües de totes, totes.
-Ara començaré em va dir, serà una estona tranquil. Pel
moment m’estava concentrant amb la seva preciosa veu, es notava que portava poc
en l’ofici i encara no havia perdut l’amor per aquella professió encara que hi
ha que mai la perden, - <-
- Molt bé, comença si vols. Ella, va punxar amb delicadesa
però tot i així les meves dents es van ajuntar les de dalt amb les de baix de
manera que hagués estat impossible fer-hi passar la més fina làmina que pugui
existir, va continuar punxant introduint l’agulla cap a dins, no puc
imaginar-me les contorsions facials que vaig pogué arribar a fer. Per fi, va
acabar i, tot i no set gaire de religiós, crec que vaig beneir tots els sants.
Així
doncs, desprès d’haver passat per aquella horrible experiència que, em va
produir dolor fins hi tot una bona estona d’haver acabat, no recordo exactament
quan van saber el resultat de la prova, ni tan sols si m’ho van comunicar a mi,
però lo cert va ser que de pneumònia res de res. Ja feia dies que jo preguntava
a les infermeres que, que els hi semblava el meu cap, que si havien de
netejar-lo. Resposta que rebia: - desentesa monumental, em deien coses com, no,
no ho tens bé.Jo insistia: - segur que està bé, no s’hauria de netejar.
- Mira, espera un moment, em de fer unes coses i quan vingui
el metge, ja li direm.
Un altre dia vaig rebre la visita d’un company de feina:
-
Hola!, com estàs.
-
Bé, gràcies home, una mica xafat si que hi estic
però Bueno dins del que cap força bé.
-
A vera que t’han fotut al cap.
-
Mira me’l han grapat una miqueta,
jjjajajajajjjj!!!!
-
Hòsties una mica diu... , vols dir que no ho
tens infectat?
-
No ho crec, no paro de preguntar-ho i, em diuen
que no, era cert el que li vaig dir, encara que no ho explicaré com si anéssim
seguint un fil amb principi i fi, aniré fent les aclariments que cregui oportunes
ho com més amunt he dit ja, que em vinguin de gust.
-
Sembles Franqueinteinjajajajajajaj!, que?, quan
t’han dit que podràs sortir.
-
Vols dir que no és ell qui se-m’assembla a mi?
rialles...
-
Que no t’han dit quan podràs sortir?
-
No, però, no crec que hi estigui massa –a mal
hora ho vaig dir això-, suposo que fins que això quedi ben sec i cicatritzat,
tu el que deus veure és el procés de sacat de la
-
ferida.
-
- No ho sé, però a mi no em fa molt bona pinta,
pot ser ten raó, Bueno, si t’han dit que no tu tranquil. Bueno Xavi, m’alegro
de que estiguis bé, vinga, que surtis aviat, adéu Xavi.
-
- Adéu Xavi, adéu Tonyi i van marxar, encara que
avanç de fer-ho vaig poder veure un gest en la seva cara, allò que els
castellans diuen “mueca”, que anava dirigida cap a la Tonyi (la seva dona) i,
que a mi em va semblar un senyal de desaprovació per la meva ferida. Tot
seguit, vaig quedar-me pensarós i, desprès d’una estona, com no em vaig quedar
gens tranquil, vaig anar un cop més a les infermeres que havien de torn i, la
veritat, no sé perquè. La resposta que vaig rebre, va ésser molt similar a les
demés. L’en demà, crec que va se l’en demà i, sinó és el mateix, lo important
del que ara explicaré, no és precisament el dia que va passar, sinó el que va
succeir. Jo com de costum anava fent un tombet pels passadissos del complex
edifici que més d’un cop feina rai tenia per tornar-hi a la meva habitació i,
no se per que vaig anar a parar a un altre d’habitació, lo més bonic del cas
es, que justament el llit allotjat al lloc on també hi era el meu, en aquells
moments era buit, així doncs, sense havem ubicat correctament de que no era
aquella la meva habitació, vaig jeure’m tot convençut i confiat de que era el
meu llit. A l’estoneta, hi escolto una veu i algú que m’estira del braç, per lo
vist, el cas que vaig fer va ser bastant passiu, per que al cap d’una curta
estona, va vindre la infermera que encara i col·locat com anava per causa del
fart de drogues a les que estava sotmès des de que em van acabar l’operació per
mantindrem 10 dies pràcticament adormit i, anar-me desprès disminuint les dosi
drogo-estabilitzant per anar-me començant a despertar a poc a poc de la
letargia a la que fins el moment, era sotmès segons em vaig assabentar molt més
tard, tot això va ésser fruit pel fet de que al deixar massa aviat el cervell
de que entrés al màxim rendiment, segur que podia ser perillós i, així va ser
com un servidor va passar 10 dies de la seva vida, més o menys com un vegetal,
encara que sumat als que era bastant inconscient de les coses que feia i
m’envoltaven, no ho podria dir, ni tan sols encara que ho sabes no em vindria
de gust ( ho sento, espero que ho entengueu i, si no és així, tan m’hi fa). I,
deia que fins i tot col·locat com anava, recordo molt bé de la brusquedat amb
la que vaig ésser expulsat, no tan sols del llit, sinó d’aquella habitació. Una
de dues, o aquella infermera no tenia coneixement del meu cas, cosa que no
m’estranyaria gens ni mica encara que, com sabia ella quina era realment la
meva d’habitació i, de ben segur que ho sabia si ella mateixa m’hi va portar al
meu llit. O bé es tractava d’una palla amb tal mala llet que ullet amb el
personal que podem trobar-nos als nostres hospitals.
Ara, avanç de continuar, voldria posar de manifest i enaltir l’ajut tan
gran l’ajut tan gran que vaig rebre durant el meu regim “penitenciari”:
- Primer, el dels pares, com és normal en una
família normal clar està; els
pares i, aquí no vull distingir
entre pare o mare, bé que van patir prou l’un i l’altre i, a més ho és tan de
normal la meva de família que no s’hi poden fer de diferencies. Però al Papa li
diré que, com sempre tan sols amb la seva presencia, ja ha estat de beneficiós
per mi doncs, tot i havent assolit ja fa anys la majoria d’edat, sembla haver
alguna cosa en mi, que encara es resisteix en deixar-lo de considerar com un
ideal tal com quan era petit, com la majoria de nens el consideren al seu pare.
Per això i per molt més que sens dubte quedarà aquí reflectit, gràcies Papa; un
home que vora els 68 anys en aquelles dates i que porta de 4 a 5 operacions en els seus
budells i que, el va fer passar per una etapa molt dura de la seva vida que
encara i volgué no donar-hi cap importància, això, son coses que passa la seva
factura, no vull dir de que s’hi hagi de estar malament eternament ni molt
menys, i mon pare, el Papa és el viu exemple d’això, compta en l’actualitat amb
una mica més dels 70, diabètic, els malucs força desgastats que, ja li han dit
que a la llarga s’haurà d’operar però, a més també te desgast de columna, allò
que quan t’operen, el més probable és que acabin posant-te un ferro que
impedeix de que et puguis doblegar com pertoca i, això s’ho hauran de fer per
que, per arribar de casa seva a la rambla de la ciutat, s’ha d’anar parant cada
poc per que li fa mal. Tot i així, ell era cada dia al meu costat; ja podeu
imaginar, el que em fereixo quan em retorna al cap pels patiments que el vaig
fer passar, no només amb l’operació, sinó també amb l’estat anímic amb el que
desprès d’haver acabat tot, vaig respondre. Pot ser ho soc un cagat, però en
aquelles circumstancies no podia fer més. Ho recordo com si fos ara mateix, la infecció
que vaig agafar va ser brutal; jo tenia com un petit forat, -bé, no sé si petit
o gran, no me’l vaig arribar a veure mai- per damunt l’orella dreta i, ara
recordant-ho tot i amb la distancia en el temps, em venen esgarrifances, ho!, i
tant que me’n venen d’esgarrifances. Pel forat, deixem-ho en forat, sortia o
drenava una quantitat de líquid d’aquella infecció que, per pogué entendre-ho
una mica, només citaré que sortia acompanyat d’un soroll de la pressió que, ara
se’m farà molt difícil d’escriure; no soc un escriptor de còmics jo, ni tan
sols de res. Ara ho intentaré: - pffffffffffff...sssssssss...ttttttttt!!!!, ja
sé, ja sé que no ha estat gens magistral però, no en sé més, que cadascú s’ho
faci com vulgui el sorollet de pressió, jjjjajajajajajjjj!!!! I la mare, no,
millor dit la Mama. Sempre has sigut, ets i seràs la Mama. La Mama com sempre,
l’ombra del Papa; amb ella i estant sedat que m’he era impossible de menjar
sol, ni de fer res de res, clar està de que em trobava a la U.V.I. ple de tubs
i cables per tot arreu, doncs amb ella, segons m’han explicat, i no hi ha cap
dubte de que va ser així, no m’ho ha explicat ella sola això. Amb ella, desprès
d’estar-hi una estoneta parlant-me, per lo vist la vaig sentir i crec que va
ser quasi amb els ulls entornats per unes centèsimes de segon: - una llàgrima
se’m va besar galta a vall. Ni que només m’ho hagués dit ella sola, seria del
tot impossible que no estes dient la realitat
d’allò que va veure, pues quan m’ho recorda
explicant-m’ho se li comença a humitejar el llagrimall. Però per no fer la cosa
tan tràgica, us diré que també que va ésser ella qui em va donar de dinar i,
que estava neguitosa per que jo no menjava, va ser llavors el Pere, non germà
se’n va adonar:
-
Mama!!!, li va dir, que no te’n recordes que al Xavi no li agraden els
canelons. L Mama, va provar amb el segon plat que hi havia pollastre. Es va
quedar d’una peça al veure que me’l menjava fins no deixar res. Que’, no creieu
que el seu toc d’humor te, doncs aquí es veu que en el menjar hi ha rebutjos
que no pas en son de manies, sinó que formen part innata d’un mateix, de tota
manera, no deixa de ser una anècdota per trencar amb la tràgica exposició del
relat. No penseu que només hi ha aquesta d’anècdota, o aquestes que pot ser,
crec haver-ne explicat algun’ altre, hi ha més de còmiques, ja ho veureu.
Aquest fet a banda del petit toc humorístic, pot ser és de les parts més
emotives; i, dic parts òbviament per que hi van haver moltes més, com per
exemple les comunicacions que teníem el Papa i “jo”, les cometes en aquest cas
crec que les empro bé, ja que en aquell estat pot ser era menys jo del que
hauria estat de desitjable. Ell, m’agafava la mà i hem deia: - Xavi si m’aprestes
un copla ma al que et pregunti, voldrà dir que si i, si ho fas dos cops serà un
no.
- Estàs d’acord Xavi, si ho
estàs, només un cop.
-No hi ha resposta.
- Xavi, que no em sents?
- aquest cop un’ aprestada de mà.
- Molt bé Xavi, bé, com estàs,
estàs bé?
- Una sola.
-Que tens son, estàs cansat?
- Només una.
- Vols continuar parlant?
- Aquest cop dues.
- D’acord, et deixo descansar?
- Una sola.
Un petó de mon pare i a continuar
amb el descans, clar està que tot el que aquí explico jo ho recordo com a molt
llunyà però tot i així tinc els flaixos o
“imputs” de que va ser així i per preguntes
que he fet, tot va ser com explico, a banda de que a mons pares son les úniques
persones del món que em creuria a m una vena posada als ulls, son més els
testimonis que ho confirmen. Ja sé que tot sembla una mala novel·la, però de
novel·la res de res, tant és així que ni el títol en te res de Novel·li ficat,
és tan real com que em dic Xavi i, com més endavant podreu aprecià.
Així
anaven passant els dies per que, les hores no passaven. Hi va haver un, en que
mons pares, l’Helena, ah!, encara no he parlat d’ella, (ja ho faré, segur) i
mon germà Carles, havien d’anar a dinar i, m’ho van dir:
-
Xavi, fins desprès, se’n hem d’anar a dinar.
Aquesta va ser la meva resposta:
-
No us atipeu massa, no us atipeu!, jjjjjaaaa!,
clar que això no ho recordo per mi mateix això, només tic un núvol que m’ho
deix entreveure, però el Carles, mon germà petit és qui m’ho va explicar com
d’altres coses que ja anireu veient més endavant, també em va dir que els vaig
deixar bocabadats pel estrany to d’en fotaire que vaig emprar amb el meu gest i
veu. De tota manera, no era ben bé jo qui parlava, sinó les dosi de droga que
duia a la sang. El Carles encara va ésser testimoni d’alguna excentricitat més
de tipus semblant i, ara que me’n recordo, el Pere –mon germà gran-, també va
presenciar alguna que em va explicar, tot i ésser llastimós, no puc negar que
us posarà una nota d’humor més al mal somni, que és com vull que s’ho prengueu
ara. Tot això ja ho anireu veient. Ja que he parlat del Pere, continuaré amb
ell, no hi havia dia que no vinguessin, sinó uns, uns altres. El Pere que
normalment venia amb l’Anna –la seva dona- i, algun cop també amb el Marc el
seu fill i nebot meu-, aquell dia va venir tot sol, jo en aquelles altures,
estava passant una fase d’una complicada infecció. Em van aïllar tot sol en una
habitació, no podia mourem d’allí, no podia sortir a passejar pels passadissos
d’aquell hòrrid hotel. Quan el Pere va arribar, ja feia estona que jo era sol
i, el que és pitjor, despert entre les quatre parets d’aquella habitació de
presó que ara s’havia convertit en castic de aïllament forçós i, sense haver
fet res. Doncs quan el vaig veure arribar, l’alegria que vaig tindre va ésser
apoteòsica i, molt més quan vaig explicar-li que no podia sortir, em va agafar
del braç arrossegant-me cap fora i, tot sol s’enfrontà a les infermeres de
torn, li deien que amb el contacte podria encomanar el virus o la bactèria, que
va resultar el que va ser, una bactèria! El Pere va agafar d’una bossa que hi
havia a l’entrada a l’entrada de l’habitació uns guants de plàstic que
precisament eren per entrar a veurem i, me’ls va posar, tot seguit, lis va dir:
- veieu com no hi haurà cap de contacte. Una de les infermeres va voler
replicar, no sé ben bé que va dir, però mon germà Pere sense deixar més
alternativa, va dir entre dents que crec que només jo el vaig sentir: - Si
home, que mon germà no sortirà, apa! Xavi anem a fer un tomb i, agafadets de
bracet com si es tractes de dos nuvis, vam anant deixant les infermeres enrere
que no van fer ni tan sols l’intent per aixecar-se, quina felicitat vaig sentir
en aquells moments, havia arribat el meu “salvador”. A partir d’aquell dia,
-
a vaig pogué sortir cada dia a passejar, amb
la promesa de no tocar res i, si ho feia que fos amb els guants posats.
LA MARTA
El primer que he de dir és que a
ella la trobeu marcada amb títol per que, és l’única de germana que tinc i, me
l’estimo molt jo a mon germana, a mons germans per descomptat que també, però
tot i així i, no sé explicar-ho, és un amor amb petites diferencies com pot ser
el que sento pel Pere i el Carles. Pot ser de petits, com ella era la nena i,
ja se sap una nena entre tres xiquets, pot ser deia que alguna mala passada
recordo haver-li fet i si això pot servir per demanar-li perdó, millor que
millor. El dia que més recordo i tinc més latent d’ella, és el de l’abraçada i
el petó que ens vam fer, sinceritat en estat pur, Ella encara i volent
evitar-ho duia la cara amb l’expressió altament emotiva, cosa que ella de ben
segur diria que no. Però som els demés qui se’n adonen del reflex del altre,
per que hom mateix no pas no tan sols no ho veu, sinó que si més tard li
expliquen, de ben cert que no ho creurà. Com els demés, es va quedar a passar
la nit amb mi, acomodada a l’hamaca plegable i sense deixar-me de la mà. Mareta
meva quines nits devien passar en aquella hamaca. Sort que no van ser masses de
nits, el motiu pel qual s’havien de quedar a passar la nit amb mi, va ésser
degut a dues crisi epilèptiques que vaig tindre, la primera va ser estant
estirat al llit i, justament estava content per que al meu costat estaven el
meus pares, ells no entenien res del que estava passant. Van entrar a
l’habitació metges i infermeres i, jo ja no recordo massa més, desprès em van
explicar que van fer fora als pares, ja dic, jo ni flowers, no recordo res de
res, l’única cosa que si recordo, és l’horrible i espantós efecte que em va
produir allò. Desprès parlant amb el Papa em va explicar el per que de tot allò
i que rebia medicació per evitar-ho. La cosa es va calmar, fins a les hores no
havien hagut de quedar-se cap dia amb mi per la nit des de que ja estava
oficialment destinat a una habitació de les “normals”, clar està. Doncs
aquelles nit que van quedar-se amb mi va estar degut a la por, la por per les
crisi epilèptiques, una cosa nova per a mi i que produïa molt cangueli, quan la
cosa es va calmar com deia, ja no s’hi quedaven, tot i espantat com estava. Que
ningú cregui que vull donar-me-les de valent ara, que si algú sap el cangueli
que vaig passar, hom es sens dubte qui millor coneixedor del que és, no el
espant, no, LA POR!
Ara
us parlaré de mon cunyat, com tots els demés, es va quedar una nit, un tio
collonut, l’Antoni sempre està disposat per a tot com és habitual en ell, molt
xerraire i entretingut de passar-hi estones amb ell, com als altres li vaig
preguntar si volia donar-me la mà per dormir, això tenia una explicació, la
crisi, sempre començava a la banda esquerra amb una especia o alguna mena
d’aura que jo intuïa i tot plegat començava amb pèrdua de força a la mà, si
tenia qualsevol cosa agafada amb l’esquerra, arribava un punt en que em queia
de la mà i em quedava sense tacte, d’aquesta manera, a banda de que de tindre
el tacte amb la mà de
l’acompanyat, també em tranquil·litzava de saber que estava allí, que voleu
coses estranyes de la por. Com aquell que, sense dir-ho però entenent-lo a la
perfecció, me la va oferir com dient, això no cal ni que ho preguntis,
sensacional, no trobo cap qualificatiu més gran per que, de trobar-lo, aquest
seria el que li poses a aquest noi.
No espero que se’m entengui, ni
tan sols pretenc posar cap motiu d’excusa. La cosa es que, dies més tard de la
fatídica sorpresa del descobriment de que podia tenir aquelles crisi que tan i
tant m’horroritzaven, va ser llavors que un dia estant amb la Helena, jo
intentava posar-me els mitjons per que tenia una mica de fred als peus, hi no
sé, però ja notava que em costava, vaig estar a punt de demanar-li que m’ajudés
quan, de sobte me’n vaig adonar del que passava, la meva mà esquerra era
totalment adormida, més que adormida, “morta”. Em vaig aixecar de la cadira on
estava intentant de posar-me els mitjons i tot espantat em dirigí cap on era la
Helena, un altre de les imatges que porto clavades o gravades al cervell.
Notava com els músculs facials tenien la tendència cada cop més forta de marxar
cap a la banda esquerra, continuant desprès tot el cos. La Helena m’agafava com
podia, és d’imaginar l’ensurt que devia passar, quan ja no va poder
subjectar-me més, vaig caure estabornit a terra. Segons ella mateixa, desprès,
amb l’ajut d’una infermera, em van tornar a posar al llit. Des de llavors, hem
vaig endarrerir en el temps semblant un nen petit tal com si fos –el Roger, mon
fill quan va fer els6 o 7 anys-, que llavors comptava amb 3 tan sols, com ja he
dit, no us explico tot aquest sarau per justificar-me de res però des d’aquella
repetició de l’horrible crisi, vaig deixar d’esser el noi de 33 anys que per
cert vaig fer-los estan a “presidi”. Així que des d’aquell moment que fou la
gota que va fer besar el got per que encara us falta veure moltes de les altres
gotes que van col·laborar a omplir-lo.
La
cosa pel moment la deixarem, començo a trobar que tot plegat pot resultar ser
pesat si continuo per aquí. Us parlaré ara de la meva dona -Helena- A ella quan
jo estava a la U.V.I., tan els meus pares com els germans, li suavitzaven el
meu estat, havent estat la cosa més encertada que van poder fer, tan això com
la comunicació de com havia anat la operació. Desprès de la intervenció, que
fins les tres de la matinada no es va acabar, la van trucar per telèfon. No van
tindre un altre sortida, ja que, tot plegat s’allargà massa i, per que no es
neguitegés excessivament, van decidir de trucar-la. S’ha de tindre en compta de
que en aquell temps teníem al Roger que contava entre 4 o 5 mesos de vida, i
ella l’amamantava. Ja ho vam decidir avanç d’operar-me de que ella s’estigués a
casa tranquil·la. Ells li van dir que tot havia anat bé, que no es preocupes i
que quedés tranquil·la. Que si havien trigat tan en trucar havia estat per que
l’operació era una mica complicada, però que ara ja estava, ja havien acabat i,
que tot anava molt bé. D’aquesta manera, ella es va tranquil·litzar deixant
així el mínim perill de que la llet materna de li fes dolenta pel disgust i la
preocupació o, almenys això és el que tots van pensar, per tant, un altre motiu
d’agraïment per a tots. ÉS per aquest motiu que a l’Helena la van tindre una
mica al marge del que passava realment i, no va ser fins una mica més endavant
que, per dir-ho d’alguna manera,-amb tot tipus d’escaramusses la retenien a
casa- va ser quan li
van obrir el camí per vindre a
veurem a la U.V.I.
L’actuació
de la família estava totalment justificada, tan per lo que ja he explicat més
amunt referent a la llet materna, com per la noticia que van rebre d’una
“infermera” o el que fos, la noticia deia textual i cruament així: - Mirin en
l’estat que es troba aquest noi, no pensem pas de que se’n surti, si aquesta
nit senten trucar el telèfon, lo més probable és de que es mort. Tot això amb
una fredor que només poden aportar uns mots com aquells realment calents que
se’ls hi va dirigir a mons pares. Doncs per fi va arribar el dia, l’Helena, era
allà, jo recordo molt poc, com lo de la resta que va venir. El que si crec
recordar, es una mena d’alegria que vaig sentir per dins, la resta com per
exemple que em va donar el menjar això, ja m’ho va explicar ella mateixa.
L’IMPORTANCIA DE L’HELENA - LA
MEVA DONA –
Excepcional, senzillament
extraordinària, per no dir més senzillament que, imprescindible. Va estar molt
el que ella va fer per mi, crec que com normalment qualsevol dona hagués fet
pel seu marit clar però, deixeu-me explicar-ho una mica. Avanç de entrar en
aquest afer, pensava ocultar alguna de les coses pel sentit de la vergonya,
però no ho faré. Qualsevol ésser humà podria haver estat en les mateixes
condicions, per que per molt que es pugui pensar que s’està sense cap problema
aparent, cap dels éssers que intentem compartir aquest bonic planeta és immune
de poder patir coses si no igual, si de semblants o encara de pitjors.
A mi, per causa de la infecció
que em deien que no tenia i al final va resultar ser de elefant, les infermeres
m’havien de fer tres cures diàries, jo, tant si em creieu com si no, no soc
dels que m’agrada molestar per no res i, com sé que en aquell monstre d’edifici
hi ha molta feina, anava deixant que fossin elles les que quan poguessin
vinguessin a fer-me les cures. Que és el que passava???, hi havia dies que de
les tres que m’havien de fer, me’n feien una a última hora i encara, encara!!!.
Doncs aquí l’Helena va tindre un paper crucial, tot el que ara diré, que no
pensí ningú que lo que llegirà és exagerat, més aviat em podria quedar curt.
Com deia, el paper crucial de l’Helena fou per les repetides vegades que va
tindre d’anar darrere les infermeres per tal d’aconseguir les tres cures
diàries que se’m havien de fer. Un d’aquells dies i, desprès de que l’Helena
quedes marejada per les constants actituds esquives que li donaven les...,
anava a posar infermeres però, se m’ha encès una llumeta avanç de pitjar les
tecles, per que realment, no sé quin nom podria posar-lis, menys “infermeres”.
Aquell dia, vaig preguntar-li a l’Helena: - que passa, que no trobés cap
“infermera”?
- si, estan
dins d’una habitació però no fan més que donar-me llargues, ja estic més que
cansada de dir-lis que vinguin i, de que em diguin, si, si, d’aquí a una estona
hi anirem i de que
vagi passant el temps i que no vingui ningú.
Em vaig aixecar del llit i li vaig dir: - on son,
acompanyem. L’Helena em va acompanyar fins on eren elles. Jo estava tan
emprenyat que, vaig obrir la porta d’aquella habitació sense trucar, de seguida
se’m va apropar una i, em va dir: - un momentin, un momentin, ahoravendremos.
Ja podeu imaginar la meva reacció, desprès de lo emprenyat que ja estava i
veure per mi mateix que el que m’explicava l’Helena del que feien era totalment
cert, la majoria estaven fumant-se una cigarreta mentre xerraven pels descosits
i, ni tan sols la gram majoria de elles es va tallar ni un pel en presencia
meva, no per ser ningú molt important no, però de ben segur que en naquell
moment em vaig sentir suposo que per realçar-me el meu estat d’ànim, com el més
important de tots el que hi havíem allí, el que vaig percebre en tot cas, van
ser unes mirades de desaprovació. Així doncs la meva reacció va ser de agafar
pel braç a aquella “infermera”, per d’alguna manera fer-li veure que ja
n’estava tip de les seves actuacions. De seguida em va dir que em
tranquil·litzes que en un minut m’estaria fent la cura, finalment desprès de
mirar-la fixament als ulls vaig accedir al cerciora’m de que el que em deia era
cert i, vaig deixar-la anar, tot amb això, aquell minut es va convertir en vora
de 10, llavors vaig entendre a la resta de pacients que al meu entendre, eren
tan pesats trucant a les infermeres per qualsevol rucada. De tot se’n aprèn, i
aquesta lliçó la vaig més que aprendre. Un altre cosa era en que jo no estava
en les millors condicions per defendrem però, ja faria el possible per educar a
quins haurien de ajuda’m a posar-ho en pràctica i fer la feina per mi, que per
altre banda, segur que d’aquella ignorància nostra d’aquells dies, també n’han
après força.
Un cop havent narrat lo que per mi sens dubte era una de les
grans negligències de les
“infermeres” i, dic una de... , per que la més gran de totes
va ésser la que a continuació us explicaré: - Espero que us en recordeu del que
més amunt i ja fa estona he mencionat de les vegades que anava a dir-lis a les
“infermeres” de torn que com em veien la ferida del cap, que per un altre banda
haurien d’haver estat elles les que ho haurien d’haver estat controlant i
haver-ho vist i haver-ho vist molt avanç. El cas és que aquell dia, al
preguntar el que tantes vegades anteriorment ja vaig preguntar i, encara rai de
que jo quan una cosa no em quadra, vull indagar fins arribar a tindreu clar que
si no!!!!, no se pas que hagués passat, doncs aquell dia al preguntar el mateix
i pensant de que pot ser em posava pesat, una de les “infermeres, m’agafa del
braç i li diu a un altre que hi anés, tot això arrossegant-me fins l’habitació.
Allí, va començar a treurem totes les grapes i punts que duia al cap i, tot amb
això el seu nerviosisme evident la traïcionà, vaig sentir clarament i, no
penseu que jo estava en aquella fase de drogadicció, tot al contrari, tant de
bo que hagués estat en aquella fase i que ara no fos veritat allò que va pasar,
probablement actualment no em faltaria tan de tros del crani, no m’atreveixo a
dir un quart però si que rondarà una cinquena o sisena part o, setena, tan se
val, de fet molt més que si les “bones” noies haguessin fet bé la seva feina en
comptes d’emprar el temps xerrant i fumant tal com jo mateix vaig ser testimoni
presencial. Vaig escolar, que penseu que vaig escoltar? El que vaig escoltar va
ser el següent: - “Como veaesto el doctor”!!!! Les preguntes i respostes que
vaig obtenir, me les estalviaré per deixar això resolt i no
continuar per un camí que no era el proposat, encara que
haver explicat tot això es del tot una mena de corrent interna que em flueix i
difícilment puc parar, així doncs només com a teràpia pel meu benefici , us
demano la màxim comprensió possible. Ja he dit al començament que no desitjo
fer cap denuncia amb això, tan sols buidar la pressió que m’oprimeix fins no
sabeu quin punt. Si de denuncia parles, de ben segur que hi trobaríeu dates i
noms aquí, però no en trobareu res de tot això però, tot i ésser cristià i, no
per voluntat pròpia, però vaja això com la gran majoria, doncs no penso posar
l’altre galta, amb una ja he tingut prou.
També
ja hi ha prou del camí que m’anava decantant, continuaré per les estones
felices que vaig passar amb la meva dona, la Helena, un cop passat el tràngol
de la U.V.I. , cada dia era al meu costat, me’n recordo que agafats de la mà
anàvem voltant per tot arreu d’aquell lúgubre edifici, normalment se’n anàvem a
la gran sala de consultes externes on hi havia moltes cadires per poder seure
i, fins i tot alguna tauleta. Allí xerràvem , recordàvem temps passats quan ens
vam conèixer, si, quan ens vam conèixer, la primavera del 87. Un dia passejant
per la platja, va haver un instant en que me la vaig quedar mirant per que ella
es va avançar a mi i, encara no sé per que, vaig fer un salt que ni el millor
dels porters, de fet tan solt ho hagués pogut fer un, l’Urruti! - a bon lloc
estigui – Del salt que vaig fer fins on estava ella, vaig arribar a agafar-la,
ara no sé ben bé per on però, de fet els dos vam caure rodolant per la sorra.
I, així recordant aquells temps de bogeria tan normal per l’edat i l’amor ens
distrèiem l’un a l’altre, cosa que per mi resultava molt reconfortant, ja que
tot el dia tenia clavat al cervell el problema pel que estava passant. Podeu
veure doncs la certesa del títol que he dedicat en aquest cas a la meva dona -
l’Helena –
EL DESORDRE JUSTIFICAT
Ara, voldria tornar enrere. Sé molt bé que la cosa no podria
estar més enredada. Però desprès de repassar-ho alguns cops, finalment m’he
decidit a no tocar res de tal i com està, és justament l’ordre en que he anat
recordant, a més, a mida que canvio d’un a un altre tema, penso que he anat
fent i continuaré fent els pertinents aclariments. Anant-hi si s’escau cap
enrere, bé així doncs, tornaré si se’n recordeu, al Carles, mon germà petit. Un
dia va venir com molts d’altres, ell i jo acostumàvem a pujar pel ascensor i
anàvem fins lúltim pis, ho fèiem per contemplar una panoràmica de la ciutat de
Barcelona, de sempre que ens ha apassionat, pot ser al Carles més i tot que a
mi però, una bara per medir-ho això, em sap greu però no la tinc,
jajajajajajjjj!!!!, el que ara explicaré, jo potser també ho recordo jo però
molt vagament, pot ser que a base d’explicar-m’ho ell això pugui dir que ho
tinc com un record, no ho sé. El fet és, que quan pujàvem, com és lògic no érem
sols a l’ascensor, ja se sap en aquests hospitals s’hi mou moltíssima gent.
Aquell ascensor tenia una particularitat, anava parlant anunciant el pis on
arribaves dient el nombre de cada pis i, segons si portava el trajecte de
pujada o baixada, afegia: - i pujant si l’ascensor pujava o, i baixant si l’ascensor
baixava. Bé doncs, tots dos
embotits amb una recula més de gent que pujava o baixava, jo
anava repetint constantment el que sentia dir a l’aparell, no cal ni dir-ho que
tot plegat era l’efecte de les drogues que jo portava al cos per tal de no
tindre exposat excessivament el meu cervell a un perill de conseqüències poc
recomanables. Podeu imaginar l’escena, el meu germà pobre, picant-me amb el
colze subtilment per a que no es veies massa i em deia amb tota la discreció
que era capaç:
- Xavi, xssssssssst!, calla home, calla!
- Que passa?, per que he de callar!...
Per estany que pugui semblar, aquesta era la meva resposta,
amb l’afegit segons m’explica ell, d’una expressió incrèdula en el meu rostre.
I per a més vergonya de mon germà, tot allò passava quan jo duia tot el cap ple
de punts i de grapes, que donaven un verdader efecte d’estar faltat. És ell el
Carles qui m’ho explica així, sense faltar-li una lleugera rialleta a la cara,
res exagerat clar, però... Certament, és de lo més normal del món que
situacions com aquestes puguin arribar a fer gràcia i, per això no em sento
gens molest però, si que em produeix principalment al començament certa
incomoditat.
LA SALUTACIÓ DE LA INFERMERA
La anècdota que explicaré a continuació, també te el seu toc
còmic, aquesta va ser una mica més endavant, jo anava passejant tot sol per un
passadís d’aquella insòlita vivenda quan, a esquenes meves escolto un “Buenos
dies”, jo em giro i desprès de correspondre a la salutació, la infermera em
diu:
- Hoy se te ve major.
- A sí?
- Y tanto, mucho major que el otro dia.
- Por que?
- Hombre, ja no te acuerdas?
- Que si me acuerdo?, de que...?
- veras, estaves intentandoponer-te el pantalón del pijama
però, queriasmeter las dos piernas por la mismapiernera.
- Ostras!!!!, pues si, si que estoy major, gracias.
Heus aquí un altre de les anècdotes que per vergonyoses que
puguin ser, si més no el seu toc
còmic tenen indubtablement. Ara en la llunyania en el temps
que va succeir, em sembla una gran mentida de que hagués pogut passar tot això.
Però amics/gues heu d’entendre el gran poder que tenen les drogues al nostre
organisme, que fet i fet, tot i produint el que us he explicat, és ben cert
també que a part de la sang que em van posar per no deixar que me’n anes d’aquest
món, que per si no ho he diot encara, per curiositat ho vaig preguntar més tard
i, això em van dir:
- Et vam tindre que posar 40 bosses de sang.
- I a que equival cada bossa?
- Veuràs, total entre tres i quatre vegades la de tot el
cos.
Se’m va escapar un xiulet.
- Ja ho veus, t’ha anat pels pèls. Quina feinada que ens vas
donar, no m’oblidaré mai de tu, no!!!! Mai havia vist un cas com el teu.
- Gràcies Dr. , li estic molt agraït.
I una forta encaixada de mans. Tot el que he explicat ara,
va tindre lloc en una consulta posterior a la sortida de l’hospital.
És ben cert de que gràcies a les drogues vaig poder sortir
d’aquell centre tal i com estic a l’actualitat, que no és exactament com avanç
però, molt millor del que podria haver estat.
LES CABORIES QUE EM VAIG FER EN AQUELLA “PRESÓ”
Anaven passant el dies, la infecció no remetia. El meu estat
era cada cop més pusil·lànime, em sentia sense ganes der res . ni tan sos de
mirar el televisor, cada dia més deprimit. I ja sé que us costarà de creure
però, els meus pensaments es van anar capgirant minut a minut per emprar algun
tipus de mesura, per que si he de dir la veritat, aquests minuts semblaven
hores i, les hores dies. Però, al cap i a la fi, es tractava del pensament, el
meu pensament qui va anar agafant forma del que hom parlarà tot seguit, sabent
sobradament de que us serà difícil d’entendre. El cap segons en quines
situacions es capaç de treballar de forma molt irracional, això és el que em va
passar: - Amb certa certesa segons creia jo, les meves neurones van començar a
complicar tota aquella visió, la visió que tenia cada dia. Pensava de que hi
havia una espècie de “complot”, si, vaig arribar a pensar que hi havia una mena
d’acord per no dir-me que la realitat era de que no em deixarien sortir més d’allí,
ja ho sé que aquesta part del relat sembla la més novel·lada de totes, però per
poc que se’m conegui, sabreu que d’aquest tipus no en gasto de bromes jo. Tot i
cadascuna de les coses que explico, no és més que allò que em va passar, fins i
tot de que vaig estar molt apunt de vestir-me com pogués i fotre el camp tot
sol d’allí. Vaig arribar fins a baix a la sortida, fins on hi ha el quiosc de
la entrada. Un
cop allí, apunt de sortir, ho meditava una estona i, sempre
arribava a la mateixa conclusió: si sortia a on re-dimonis aniria, si fora de
l’edifici no sabia ni tan sol on era, el poder de la ubicació per a mi no
existia, amb tanta medicació i tants mesos allí dintre, m’havia desaparegut per
complet, només sabia mourem pel odiós hotel que per cert no recomanaria mai de
la vida a ningú, jajajaja!, aquest fet feria canviar-me la decisió i me’n anava
cap dins desprès de respirar una mica d’aire fresc. De ben segur que no hagués
arribat en lloc, doncs els efectes de les drogues encara jugaven un important
paper. Tot plegat pugui semblar un com un gran mal somni, la realitat va ser
així, vaig estar a punt de marxar, ja podeu imaginar el punt de saturació pel
fet d’estar allí dins al que vaig arribar.
EL DIA DE PASQUA, EL DIA DE LA MONA
Lo que es diu dolent tot, lo que es diu tot, no ho va ser.
Mons
pares, el Carles, la Pepi, l’Antoni, la Marta i l’Helena, aquell dia tots eren
amb mi per menjar-se la Mona i celebrar-ho com cada any però aquest amb algunes
variacions. Normalment, es busca un lloc bastant més a gust dels participants
però, aquell any 1998 vam tindre que conformar-nos amb la sala d’espera de les
consultes externes. Com quasi sempre que hi baixava amb l’Helena, gaire bé era
buida. Així doncs, ens vam menjar la Mona, tot un gran detall de gentilesa dels
meus, qui ho hauria dit, allò em va tindre durant un bon temps allunyat dels
pensaments negatius de la vida presidiària que portava resignat.
Doncs
poca cosa em queda per explicar d’aquella vida monàstica però, totalment
involuntària, almenys els monjos la elegeixen per pròpia voluntat aquell tipus
de vida, que per un altre banda no hi tinc res a dir, cadascú allà ell amb les
seves preferències, sempre i quant sigui voluntari, clar està. El fet d’haver
ingressat per que no va haver cap altre remei, gaire bé mai va a l’una amb
l’agraïment de l’inquilí.
UNA DE LES ALEGRIES MÉS GRANS QUE VAIG TINDRE
Si, per mentida que pugui semblar, vaig tindre una i molt
forta alegria, sense contar el dia de la meva alliberació clar. Aquell dia, amb
molt poc de temps que feia de que em van traslladar a una habitació de la
novena planta, es van presentar els meus pares, l’Helena i, a que no sabeu qui
més?, premi per qui ho hagi encertat. Doncs siiiii!!!!, el Roger, el meu fill
que, en aquella època no tenia ni un any encara, de quatre a cinc mesos en
aquell temps. Per descomptat, jo tenia unes dosi de drogues a la sang que
m’assabentava molt poc de les coses del meu voltant, quan vaig veure al Roger,
no sense que els meus pares i l’Helena m’ho diguessin qui era per si jo no
estava al cas, se’m va plantar un somriure al rostre, recordo que desprès
d’haver-me
recuperat de la primera impressió, jo no feia un altre cosa
que dirli: - hola! Xicotet, hola!, i un altre cop, xicotet hola!, que fa el meu
xicotet!?, que fa!? La alegria, tot i lògic ennuvolant mental que duia, va
ser... , encara que trobés la definició, penso que no ho entendríeu, no per
falta d’intel·ligència, no, més aviat per que hi ha experiències que s’han de
passar per saber-les i, per molt que t’expliquin, sempre serà poc per tindre la
noció exacta del que es vol expressar. El mateix que passa quan un fill
normalment i lògicament amb menys experiència que hom, pot tindre de quelcom
que se li explica però que mai ha viscut, per molts consells que tractem de
donar-lis per a que no ensopeguin, fins que no ho visquin per a ells mateixos i
ensopeguin més o menys fort, no sabran amb exactitud tot allò que tractaves
d’explicar-lis.
Bé, jo
continuava dient al Roger: - Hola! Eixerit, preciós, bonic, hola! Petitet,
hola!, no parava jo de dir-li gaire bé les mateixes coses, ell em mirava amb
uns ulls com a plats i amb l’expressió una mica d’estranyesa, clar, ell feia
molt de que no em veia i pot ser ni devia saber bé del tot qui era encara que ja
li deien però, de mica en mica, aquesta expressió li anava canviant
convertint-se en un altre de més confiada i riallera. Aquell canvi, crec que és
fàcil d’imaginar com em va caure a mi, si més no, aquells que en teniu de
fills, segur que si. L’alegria que vaig sentir, no és cosa que es pugui
explicar, sobretot quan el van agafar i el van seure a la meva falda, sempre
clar està sense deixar-lo completament alo meu domini, ni jo provablement ho
hagués permès, doncs era molt conscient en l’estat que em trobava però, ja ho
veieu la alegria que dins del dolor, també vaig poder gaudir. Molt més
endavant, quan la cosa va millorar, el Roger va venir algun cop més. No sé si
ho creureu el següent que diré, quan el portaven i estava per ell, el record
d’avanç que jo tenia m’omplia de tristor. L’energia que sempre tenia per estar
amb ell, ja no era la mateixa i, arribava fins l’extrem de que em feia por
d’agafar-lo i abraça’l i jugar-hi amb ell, teniu en compta el meu estat sempre
esgotat per les drogues i els antibiòtics, per fortuna, tot un mal somni que
quasi s’ha acabat.
Família
companys i amics, això ja no trigarà massa en acabar. Però encara afegiré un
parell de títols més. Us convido a aquell que ja n’estigui fart, a que ho deixi
ara mateix i que aprofiti el temps amb alguna activitat que cregui millor com
per exemple, llegir a J.J. Rousseau, o si voleu un consell, us diria que “La
República” de Plató, encara que pot ser l’obra millor i que crec menys
complicada i que a mi em va agradar més seria la que porta el títol “El
Banquete”, per mi una obra sublim, probablement és de les que més m’han agradat
d’ell i gens complicada d’entendre. No, no us penseu que en tinc res
d’intel·lectual jo, només volia com tots els que no ho som i ho voldríem ésser,
presumir-hi una miqueta, jjjajajajajajjjj!!!! . el que ho és de debò,
evidentment no li cal vanar-se de res, per que si ho fes, seria un clar
símptoma de que realment ho desitjaria però, s’ha quedat aquí, amb el desig,
per que si ho hagués arribat a ser, li passaria com en la majoria de coses
passa si és que certament s’han assolit, no li caldria gloriar-se gens ni mica
volen mostrar el que en realitat si ja es te, tothom ho veu sense caure en
l’engreiment tan típic de qui realment no posseeix allò de lo que tracta de vanagloriar-se.
Per altre costat, mireu s’ho d’aquesta maner, si l’ésser no mostra veneració
alguna de cap de
les qüestions sigui la que sigui, només pot ser per un sol
motiu, per que l’individu al que faig referencia, pel fet de que ja és allò del
que no és vana, no li cal vanar-se gens de lo que realment ja és, això seria el
mateix que ser sal i desitjar rodejar-te de sal, com pot ser possible de que
estan rodejat d’una substancia desitgis rodejar-te d’aquesta mateixa
substancia, il·lògic no????, un cafè amb dues cullerades de sucre, si li
afegeixes dues més, probablement la majoria de gent no pugui beure-se’l. En
definitiva, per que desitjar ser o demostrar una cosa si ja ho ets, seria una
ximpleria no trobeu??? Ja hi ha prou d’aquest rotllo. Però, és des-intencionadament,
només vaig escrivint com si per algú hagués de ser tot el que jo dic aquí o,
com si parles amb algú i, si aquest algú sou vosaltres i m’ho accepteu
d’escoltar-me, per dir-ho d’alguna manera, doncs és evident que cap paraula us
arribarà si no ´és mitjançant de la vostra voluntària lectura del que porto
teclejar fins ara, no puc dir res més que: - voldria poder mostrar la meva
satisfacció per allò que vaig desitjar comunicar però que per mancança de
coneixements i, que podria ser que de manera menys professional del que hagués
desitjat, amb aquest projecte escrit, ho hagués aconseguit encara que fos una
mica.
Ja n’hi
ha prou, hem deixaré de joguinejar amb els mots, sempre fascinant sota el meu
punt de vista si estan degudament al seu lloc, de ben segur que tot el que fins
aquí porteu llegit i, si encara no s’heu cansat, el que resta per llegir no
concorda amb lo que he dit però, jo tinc excusa, no soc escriptor, així que,
aquí la teniu la meva d’excusa.
Bé, ja
deia no fa massa estona i, si donéssiu a les línies antecedents a les que ara
dibuixo, segur que de seguida em donaríeu la raó. Doncs avanç deia que no
trigaria massa en acabar i que ho faria amb els dos últims títols que resten
per d’alguna manera pogué dir que aquí hi és tot, encara que de cap manera
seria correcta aquesta afirmació. Així que he decidit acabar-ho com us he dit.
PER FI L’ALLIBERACIÓ
Per començar, el dia anterior, jo havia arribat al límit i,
a més creieu-me, fins a hores d’ara no m’ha estat possible d’oblidar. Com deia,
aquell dia segurament podria sortir de la casa gran. Imagineu-ne quin atac
d’alegria portava jo, jo, l’Helena, els pares, tothom amb qui estic relacionat.
Arribada l’hora, va venir a veurem un doctor per confirmar l’alta i a revisa’m
com estava, quan m’estava explorant la ferida, de sobte em va començar a rajar
amb abundància. Car, aquell metge, al veure això, s’ho va pensar i tot seguit
em va parlar: - Xavi, em sap greu però així no puc autoritzar per a que puguis
marxar.
Vaig
estar plorant una molt llarga estona, qualsevol intent que rebia per consola’m,
no feia més que provoca’m un nou allau de llàgrimes. Tan grossa va ser aquella
decepció, que hores més tard, per lo vist els doctors es devien haver reunit
per decidir i, quan dic devien, es per que jo no ho sé cert el que diré però
segons el meu pare va estar així. Lo que van decidir va va ser que a l’endemà
podria sortir, jo ja no em creia res de ningú fins i tot, començava a dubtar
dels pares, cosa que no hagués cregut mai que fos possible però, no sabria
explicar per que, però en el fons els creia i finalment vaig veure tan evident
que allò era real que, l’alegria
encara que moderada, fins que no em trobés fora d’aquell mal
son, no podria lligar el sac ben lligat per a que no em caigués el blat.
Aquella nit no vaig pogué dormir gens, me’n recordo que més d’un cop m’aixecava
del llit, anava a l’armari, agafava la bossa on tenia tot preparat pel dia
següent, l’últim cop que la vaig agafar, ja no la vaig tornar a desar més a
l’armari. La vaig deixar damunt d’una cadira que vaig col·locar al meu... ,
perdoneu, ja hi era al meu costat la cadira, només vaig deixar la bossa al
damunt. Tot pensarós amb aquella especia de barreja d’alegria i de neguit,
sembla ser que una mica si que al final em vaig adormir, però el son que una
vegada conquistat podria ésser plaent encara que fos en petita escala, quan
començava a ser-ho de plaent, en aquell hotel*****, obren la porta i algú et
desperta dient-te: - te, t’has de prendre les pastilles. D’acord, te les prens
i tornes a procurar reconquistar el son, aquest cop et resulta més difícil. A
la fi, torna a sembla que la reconquesta quasi és un fet, llavors, quan ja
estàs molt apunt de adormir-te, un altre individu reapareix amb una escena
quasi calcada a l’anterior, aquest cop nio son les pastilles, ara és el fotut
termòmetre, me l’he de posar. Aquest cop, encara és més difícil de conciliar la
son, doncs imagineu-vos de que no serà l’últim acte de la funció, en queda
algun més. Així eren totes les nits al monumental establiment (“abiertohasta el
amanecer”), per a tothom menys per a mi clar, maleïda ironia, jo a continuar
complint condemna penitenciaria que per voltes que feia a la meva ment, mai
trobava resposta satisfactòria del per que d’aquella condemna.
TATXAAAAAAAAAAAANT!!!! AVUI SI, ... ESPERO...
M’aixeco del llit, el primer que faig és dutxar-me. Tot
seguit, em vesteixo sense perdre ni un segon. La espera és insuportable, vaig
darrere de les infermeres com un gosset, em diuen que encara no està preparada
l’alta, per lo vist falta el vist i plau i la signatura d’algun metge. Va
passant el temps i, em començo a desesperar. Arriben els pares, el desespero és
impressionant. Xerro amb els pares, ja portem força estona i encara res,
m’aixeco i torno a increpar a les infermeres, em diuen que elles ja han fet tot
el que podien, que m’hauré d’esperar. Sense voler-ho em poso molt nerviós, fins
hi tot busco inútilment a tothom relacionat amb aquell monstre d’edifici per
tal de assabentar-me d’alguna cosa inclús m’encaro de forma moderada però
m’encara amb alguna infermera. Ja ve, ja ve una infermera amb uns papers a la
mà, em demana disculpes pel retard, jo també em disculpo per la meva
brusquedat. Totes em diuen que no pateixi, que ho comprenen perfectament. Amb
les llàgrimes a flor de llagrimall, els hi faig un petó a totes elles
acomiadant-me i, miro al meu voltant per si trobo a algú més de conegut per dir
adéu.
Ja
està, no m’ho puc creure, però si, me’n vaig. Encara que amb la depressió més
gran que mai us pugueu imaginar, i tot i amb això, us ben asseguro de que
encara faríeu curt. Amb aquest elefant de depressió, els demés sempre deien que
era com un cavall però, a mi se m’antulla que el cavall es queda petit i li dic
d’elefant, doncs vaig marxar com l’home més feliç del món. Ara que, pocs dies
em duraria tanta felicitat.
L’INFERN NO S’HAVIA ACABAT
Quan al cap dels dies anava veient que les supuracions de la
ferida no remetien, em vaig anar tancant encara més del que ja estava en mi
mateix. La d’elefant va passar a ésser de mamut. Només parlava si no hi havia
cap altre remei, que vull dir amb això?, doncs que qualsevol de vosaltres o qui
fos que em conegués, al veurem, com és normal me hagués parlat però clar, no
hauria o quasi no hauria obtingut respostes. La meva ment es trobava bloquejada
per una única qüestió, un pensament obsessiu que em dificultava molt de
mantenir converses i de qualsevol tipus de relació amb la gent, tot això va
succeir durant el període de recuperació
dut a terme a casa meva, un altre característica que amb freqüència fins fa ben
poc hem recordava la Helena és de que no m’atrevia a sortir sol de casa, i de
fetrara era la vegada que hi hanes jo tot sol.
Per aquell temps, jo anava sovint a Barcelona per a que em
revisessin amb certa periodicitat els metges, sobre tot el especialista en
infeccions, i la meva pregunta al cap i a la fi, desprès de totes les visites
que em feien els metges, acabava sent la mateixa. – Però doctor, segur que se’m
curarà la infecció, deixarà de supurar algun dia?
Els metges semblaven comprendre les meves preocupacions i,
em deien lo just per que quedes tranquil clar, ells no volien arriscar massa
per si no obtenien el resultat que em poguessin oferir, la punyetera bactèria
que vaig agafar, per lo vist era de lo més resistent que llavors coneixien.
Bé va arribar un dia en que a la consulta del doctor que em
va operar, li vaig dir que volia començar a treballar. Ell em va mirar una mica
i ara desprès del temps me’n adono d’això, em va mirar amb una mica
d’estranyesa, cosa que o no me’n vaig adonar en aquell moment o la meva ment ho
va passar per alt, el fet és de que em va dir que d’acord, que si volia podia
anar-hi però, em va posar una condició. Aquesta condició era de que hi podia
anar-hi sempre i quan estes eu un lloc de treball on no pogués rebre un cop al
cap. Al cap dels dies vaig anar a parlar amb el cap de la secció en la que jo
estava. No em va posar cap de problema, jo treballava a la planta de
Oxo-Alcohols on anava a torns. Així doncs, la meva feina es limitava a la sala
de control sense calgué de sortir a l’exterior per a res, on hi ha molts
perills amb els que fàcilment t’hi pots donar cops al cap, un altre cosa és el
que jo vaig acabar fent, a mi m’agrada molt la llibertat, ja se que hi ha gent
o almenys jo conec alguna de que els hi agrada moltíssim també però, amb tot el
respecte del que soc capaç lo màxim al que podrien arribar seria a lo mateix
que jo, més amunt és impossible d’arribar-hi. La meva personalitat és de voler
ser lliure, ja sabem que això te molt de hipotètic però, assolir la màxima
quota d’aquest bé tan preuat per a mi, no te preu, així és que tot i havent de
tindre molta precaució, jo sortia a l’exterior contades vegades però ho feia.
Ara he d’explicar lo difícil que se’m feia aguantar el ritme
del torns, la medicació que encara avui dia estic prenent, te algunes connotacions
en la marxa normal del son, com poden ser trastorns del son/vigília que em
comporta estats de petites estones de somnolència i fatiga, tot
i encara que no realitzi grans esforços físics, de tant
mateix, és cert també que aquests esforços com més grans son, s’accentua molt
més aquest i, deixeu-me qualifica’l de xafa-ment físic que es vulgui o no va
acompanyat del moral i, tot això sumat al continu esforç mental que fins a
hores d’ara encara no he pogut superar a causa de tot els pensaments que m’envolten
pel cap, a vegades a part del problema personal, en gran mida s’afegeixen els
motius lògics de les preocupacions per la feina.
Va ser llavors quan vaig decidir parlar amb els caps de la
secció i, em van dir que mirarien de poder oferir-me una feina a torn normal.
Per acabar hauria de continuar explicant alguns detalls i
sensacions que tenia quan sortia amb l’Helena a passejar o al que fos. Però
desprès de pensar-ho uns instants, tot això ho passaré per alt i finalitzaré
aquí la meva exposició, no sense dir-vos de que vull que rebeu les meves
salutacions plenes d’agraïment a tots aquells que m’heu donat el vostre suport
incondicional i que no us anomenaré per que heu estat tants que no voldria
deixar-me a ningú i per suposat també a tots aquells que heu tingut la santa
paciència de llegir aquest gran rotllo que no he fat més que avocar aquí i que
per a mi ha estat una gran ajuda com a teràpia, sense més:
- GRÀCIES
XAVI octubre/Novembre 1998
