Albert Sánchez Piñol, escriptor | Actualitzat el 16/09/2015 a les 11:05h
Acabo de fer cinquanta anys i en
aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern
espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua
i la cultura catalanes. Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha
tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara
segueix dins d’Espanya?”.
Fins al segle XV les dues potències
dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt
diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país
interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la
paraula del rei és llei”. En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques
mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com
el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el
rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes
Corts han deixat els catalans més repúblics que els anglesos”.
Al segle XV els dos països s’uneixen
per casament reial. Però cal entendre-ho bé: no es fonen; les sobiranies
respectives es mantenen intactes. Catalans i castellans es deuen al mateix
monarca, però les atribucions d’aquest, almenys a Catalunya, continuen sent tan
limitades com antigament. Amèrica esdevé una empresa purament castellana
perquè, com que Catalunya és un regne a part, no té drets. No hi ha
“conquistadors” catalans.
Coincidint amb la unió dinàstica
—oh, paradoxa!— s’inicia l’autèntica rivalitat entre Castella i Catalunya. No
pot ser de cap altra manera: es tracta de models polítics antipòdics. Els
catalans no participen en l’empresa imperial castellana. Les lleis de
Barcelona, per exemple, impedeixen que el rei recluti catalans per lluitar fora
de Catalunya. Així, Castella sosté en solitari les guerres de Flandes,
d’Amèrica. Els catalans són acusats d’insolidaris. Fins i tot el mateix Quevedo
els tracta de “lepra de tots els reis”. Però hi ha alguna cosa més. Amb
l’expulsió dels jueus el 1492 el regne necessita buscar un substitut de
l’“enemic interior”. Sobre qui recaurà una càrrega tan pesada? L’imaginari
col·lectiu espanyol que —avui dia!— es té dels catalans prové de llavors. El
català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya.
El català “fet a la seva”, potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb
mala fe, perquè no entenguem el que planeja. Llest, o més aviat astut, però
egoista.
El difícil equilibri entre els dos
regnes acaba el 1700, amb l’esclat de la Guerra de Successió Espanyola. En
realitat es tracta d’un conflicte a escala europea entre les dues potències del
moment: França i Anglaterra. Els contendents busquen aliats; Castella s’alia
amb França, Catalunya, amb Anglaterra. En els camps de batalla europeus es
lluita pel predomini continental; a Espanya és una lluita a mort. Els catalans
saben que si els seus enemics absolutistes vencen serà el final de les seves
institucions. No és una guerra ètnica, sinó de projectes polítics, la qual cosa
permetrà als individus creuar les línies: els dirigents catalans trien com a
comandant militar de les seves tropes un castellà.
La guerra és ferotge. I el 1713, per
interessos polítics, Anglaterra abandona Catalunya a la seva sort. Aïllada,
Barcelona resisteix un any sencer de setge. Es rendeix el 1714, després d’un
terrible assalt en el qual moren milers de civils i soldats. És un 11 de setembre:
actualment el dia nacional de Catalunya, la Diada. Però si la lluita va ser
ferotge, la repressió encara ho serà més. S’anul·len les institucions, es
prohibeix la llengua, s’incendien dotzenes i dotzenes de localitats. Tres-cents
anys després encara esglaia la correspondència dels oficials castellans:
“Hauríem de penjar-los a tots” escriu un comandant a Madrid, “per desgràcia no
podrà ser: ens falten forques”.
A partir del 1714, Espanya deixa de
ser un estat confederal per convertir-se en el que encara és: un projecte de
matriu estrictament castellana. I, tanmateix, cada vegada que s’ha proclamat
una república, o ha mort un dictador, és a dir, a cada onada democràtica,
Catalunya ha anat al capdavant de les ànsies de llibertat col·lectiva. Fins
avui.
Avui una majoria de catalans comença
a entendre que és impossible ser catalans dins d’Espanya. El poder polític
espanyol és, simplement, massa inflexible, massa intolerant. La catalanitat es
continua visualitzant com un element patogen, un tumor. Madrid ni tan sols ho
oculta: “El nostre objectiu”, va proclamar recentment el seu ministre de
cultura, “consisteix a espanyolitzar els nens catalans”.
Catalunya viu un procés de
mobilització social extraordinari, inspirat en Mandela, en Ghandi. La seva
demanda? Que la societat catalana pugui decidir lliurement el seu futur, una
cosa que les lleis espanyoles impedeixen. No hi ha contraoferta: Espanya s’ha
limitat a atemorir la societat catalana, a acusar els seus líders de “nazis”
–per delirant que sembli, és així– i a brandir l’amenaça d’exclusió de la Unió
Europea. Però si la UE ha fet tot el possible per mantenir en el seu si un
estat llast i fallit com Grècia, per què hauria d’expulsar Catalunya, un país
pròsper, ferotgement europeista, contribuent net i que acull tantes empreses
europees? Quin mal ha fet Catalunya? Reivindicar el principi democràtic?
El 1714 Anglaterra es va sentir
culpable d’haver abandonat els catalans a un destí tan atroç, i a Londres va
aparèixer un manifest, The Deplorable History of the Catalans.
Avui dia el que més tem Madrid és que un poder superior l’obligui a negociar
amb els catalans. I això només ho aconseguirà una opinió pública europea
informada. Si us plau, informeu-vos. El que està passant a Catalunya és
magnífic. Una revolució cívica, una renovació democràtica. I escolteu totes les
parts, no només els altaveus de Madrid. I, potser llavors, per fi, la història
catalana deixarà de ser deplorable. I la d’Europa una mica més admirable.
Article publicat al blog
@ElNacionalcat.
