ELLA
De fons la mar, ella en la
roca asseguda està,
quina encantadora sensació,
que em va produint l'ocasió.
Si tan sols un instant
m'hagués desitjat pensà,
i roca pogués ser jo, les
seves tendres carns
esmorteiria.
Per que la seva bellesa el
paisatge no prengués,
gelosament els meus braços jo
li oferiria,
radiant i bella, ella, és el
sol que dona llum a tot
el que l'envolta, no és
artificial, a ella el que
calgui per omplim de
combustible el cor i pugui
continuar bategant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada