LA POESIA QUE EM PENSAVA NO ACABAR
Quan faig poesia,
procuro no deixar-la
sense acabar ...
Doncs, va haver-hi
un dia que en el tinter
se’m va quedar ...
quina enyorança la meva,
amb aquella poesia a mig
fer ...
varen passar els dies i
les setmanes quan,
en un viatge em vaig embarcar,
quina gran il·lusió la meva,
en el destí d’aquella ruta,
amb la poesia vaig ensopegar ...
Em va veure primer ella
amb un somriure posat,
desprès jo, que sempre
he estat molt despistat,
el cervell, no creia al ulls però,
allí tenia la meva poesia
a falta d’acabar ...
Quin goig em va produir quan,
ella se’m va oferir per a completar-la
tots dos plegat, el seu somriure per a mi,
ja la finalitzava però, quan em va fer una
abraçada, per a mi ja no hi havia cap mot més,
fins que a la fi em va oferir aquella besada ...
Conclòs el migdia,
per fi vaig acabar la més
meravellosa poesia, poesia meva,
si on estigui ella em llegeix,
només dir-li que entre tots dos,
vam fer la millor de les poesies
de tots els temps ...
XAVI 17/2/2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada