JA FA CINC ANYS
Ja fa cinc anys que hi han nits que contemplo
al cel la llum que ve del firmament d’estels,
una
llum que em fa recordar la que s’acostava fins
al meu
llit, per col·locar-me bé la flassada i no
passés fred les
gèlides nits d’hivern.
Tu erets la llum que m’envoltava, protegia i
cara al vespre, un petó de bona nit em feia,
ja fa cinc anys que faltes entre la meva vida,
ja fa cinc anys i no t’he oblidat ni un sol
dia.
Vas ser pare i mestre i, per cap mestre i
pare et canviaria, tu vas oferir-me
dedicació i estima, tal com la Lluna
els hi ofereix als estels, eclipsant-se
de tant en tant deixant-los brillant.
No era conscient de que s’apagava
la teva llum, jo continuava desitjant,
que estès encesa i no s’apagués per
poder celebrar el teu aniversari a
casa meva, tot esperant un dia més
que, mai arribaria.
Em van tindre que avisar estant
Present, que la teva preciosa llum
s’havia apagat però, en principi,
jo la veia encara allà, fins que la
realitat s’imposà i, vaig plorar, sí,
vaig plorar.
Quants matins de platja perduren
en la memòria, quants viatges
realitzats, amb aquella alegria
i serenor de qui sempre sap on
va, tan si fos o no veritat,
estan amb tu, tot harmonia,
sempre donant el millor que
tenies.
Si, alguna discussió hi havia,
tu sempre en constructiva la
converties, tota la teva llum,
era quan més lluïa, instal·lada
en tu, formant de tu una part
inseparable que t’engrandia.
Avui, aquesta nit, contemplo
el cel, i ja no veig la llum dels
estels, aquesta nit veig la llum
del teu ésser pare.
Records del teu fill que tant et
va quedar a deure. Per acabar,
aquest missatge t’envio :
-
Si veus al teu
net, al Solet de la meva ànima,
obre-li els teus braços com a mi
quan era més petit i cuida-te’n,
jo ja vinc remant, quan la meva
barca vegis arribar obre més els
braços per acolli’ns a tots dos,
net i fill, mentrestant, en el més
preuat racó del meu cor us portaré,
aquest preuat racó és tot el meu cor
sencer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada