ELLA

ELLA

Ella ... , ella era la que més «tilin» em feia ,

era ella , la dels bells rinxols salvatges que ,

m’encisava quan passava .

La seva mirada , la seva mirada t’atrapava ,

dos cels nocturns on podia veure’s un parell

de firmaments serens , que ara eren els que

m’encisaven.

Tot en ella era màgic , aquell reflex segur

d’amabilitat , aquella inconfusible generositat ,

tot allò expressava la seva preciosa mirada i ,

més que amb secret amagava.

Ella era com el vers fresc del millor dels poetes ,

jo com el vers que s’ha quedat al tinter, quina

al·legoria, el que es queda és qui vol al fresc que,

viatge en un altre vagó , al vagó del tren del demà ...

No hi haurà altre remei que esperà al més enllà , allí .

Segur que igual serà en el trens o vagó on vam viatjar.

                                                                    XAVI 31/01/2017