Encara recordo quan erets amb mi,
dormíem junts a la platja damunt la sorra sota del Sol,
recordo bé quan ens treien a navegar pel mar,
allà, a l’aigua ens creiem lliures,
quina sensació de benestar ...
Al tornar-nos a la sorra, ens amarraven bé,
les amarres eren nostres cadenes que ens
tornaven a ficar, passàvem la nit junts,
sota la Lluna i els estels ...
Ens quedava el bon record de «nostra» llibertat,
mai ens paràvem a pensar el temps que en gaudíem
d’aquella sensació, la resta la passàvem lligats i,
mai veiem els barrots de nostra presó ...
Ara, des de que tu ja no hi ets, la presó se m’ha fet més gran,
aquesta soledat, m'amplifica el pes de les amarres que em fan
de cadenes, des de que ja no hi ets,
fins i tot el mar sembla estar més enfadat,
he descobert que soc en una trista presó,
amb tu sempre dormíem, tancats els ulls,
al teu costat, em semblava estar en llibertat ...
Això, és el que sol passar a la gran immensitat de la humanitat,
ells viuen amb els ulls tancats i del seu somni no han despertat,
encara recordo aquell dia, quan un temporal ens va abocar a la mar,
les amarres va arrencar i tu i jo ben lliures durant un temps vam
restar ...
Quina il·lusió, quina aventura vam córrer, però,
això tant sols va arribar a durar,
fins que ens van tornar a amarrar,
quina desgràcia la nostra,
ara, encara la tinc més gran,
doncs sol com m’he quedat,
fins i tot quan navegant estic pel mar,
sento aquesta presó, que em reté
i, empresonat em té ...
Tota una desgràcia, ja et dic però, per fi he despertat,
molts records allà on siguis, jo, lliure o empresonat,
et continuaré estimant i lluitant per la llibertat ...
XAVI 1/7/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada