DES DE LA PLATJA ESTAN
Asseguts contemplant la posta des de el penya segat prop de la platja estan,
etern es fes el moment en que en la teva mirada m’estava re-flecta'n,
aquell vespre, mai més poder oblida’l ...
Un vespre gaire bé perfecte si no fos per un sol detall,
resultava ser, que amiga meva erts però, un altre creia,
que a ell pertanyies, aquest era el meu desencís, doncs,
jo lliure et volia i mai et faria solament meva ...
La meva ment no ho concebia, com podia ser que,
sense voler-ho o sense saber si es el que es vol,
hagis de pertànyer a qui en realitat no vols ...
Bé, d’això ja fa molt de temps, ferides tancades,
ja no supuren però hi ha cops que encara es sent,
malgrat tot que feliç vaig ser i encara soc amb
el record, falta d’experiència diria algú però,
jo m’estimo més dir-li aprenentatge de vida,
ara, ara soc feliç només de saber-te feliç ...
Mai, mai, el meu ésser et deixarà d’estimar,
com la meva ment, mai et deixarà de pensar,
coses de la vida, coses d’un joc malparit,
que hem de fer?, continuarem jugant,
algun dia ja ens tornarem a trobar ...
XAVI 14/9/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada