DESOLACIÓ ALS CARRERS
Nit de somnis lleugers,
l’organisme no acaba de refer-se,
nits i dies dins d’un núvol,
dins del núvol de la incredulitat,
carrers buits i desolats ...
Només espero que aprenguem,
la vida ens posa la lliçó i,
l’home ha d'aplicar la raó,
si és que, jo ja ho sé, que el que
ens ensenya la vida,
s’ho emporta el vent, si és que,
ja ho sé jo, que el vent s’emporta
el que la vida ens ensenya quan vol
tal com diu la cançó ...
Dins del fons meu, sento que no
n’aprendrem, la vida tornarà a ser
el que des de sempre ha estat i,
és que, d’aquest cercle no sortirem,
condemnats sembla ser que estem ...
Però, no és la vida qui ens condemna,
som nosaltres els qui ens condemnem,
els homes no arribem a ser conscients
de qui manipula les nostres ments,
tindrem alguna solució?, doncs,
jo no tinc la resposta però,
com més va, més sembla ser que no! ...
XAVI 21/3/32020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada